El soroll intern d’una persona introvertida

“Hi vaig, o no hi vaig?”- Pot semblar una pregunta simple.

Però per a moltes persones és el principi d’una conversa interna que pot durar… massa.

“Hi vaig o no?” “Però em ve de gust quedar-me a casa…”

“però també m’ho passo bé quan quedo…”

• “Va ves-hi, no et costa res… a casa hi pots estar sempre…”

• “I si hi vaig em canso, i m’hi he de quedar?”

• “I si marxo abans d’hora i em critiquen per ser una avorrida?”

•”Però sé que si hi vaig i em quedo m’esgotaré…”

He viscut amb aquest discurs intern més temps del que m’agradaria admetre. Acompanyat, evidentment, de soroll mental. Un soroll que amb el temps es converteix en irritabilitat i en una sensació constant de trepitjar-te a tu mateixa que ofega i no deixa respirar.

Amb una veu continua que diu que hauria de sortir més, quedar amb més gent, socialitzar més, quedar-me una estona més perquè… “i si m’estic perdent alguna cosa?”

Quan en realitat, amb el temps he pogut veure que el que m’estava perdent era a mi mateixa.

Que avorrida!”, “no saps divertir-te o què?”, “tens vint anys t’estàs perdent la vida”..., són alguns dels molts comentaris que m’han arribat al llarg dels anys, per tant, com no he hagut de gravar que hauria de socialitzar més del que ho faig si ser com soc és criticat o jutjat?

Com a éssers humans tenim gravat el sentiment de pertinença, perquè això garanteix la nostra supervivència i protecció. Doncs, a mesura que anem creixent és inevitable que comencem a construir màscares i personatges identitaris per sentir que podem formar part d’alguna cosa.

Amb el temps, aquestes estratègies ens acaben passant factura i deixen de protegir-nos, però porten tant temps funcionant i ens hem fusionat tant amb elles que els dubtes, la ruminació mental infinita, la culpa i la justificació constant, acaben essent l’adhesiu per mantenir el que un dia vam creure que era necessari per sobreviure.

Si bé és cert que aquestes estructures poden estar molt enganxades, la sort és que en l’espai adequat i la cura que es mereixen, podem reestructurar les creences que han guiat i conduït la nostra vida fins ara, per convertir-les i fer que aquestes comencin a jugar a favor nostre, com a aliades.

Al cap dels anys he après que el millor que sé fer, és ser jo mateixa, perquè tots els altres personatges ja estan agafats, ja que ser “qui representa que hauries de ser” és tremendament esgotador.

La vida sovint, ja pesa prou per a haver de caminar amb unes sabates que no són ni de la nostra talla ni del color que realment ens agrada.

Creu-me, la teva sensibilitat, la teva manera de ser, de viure i d’habitar aquesta vida és un regal, no una càrrega. Un regal que aquest món necessita (més que mai).

Potser no necessites ser més extrovertida.

Potser només necessites deixar de lluitar contra qui ja ets.