Qui soc quan no faig?

Hi ha dies que seure a escriure no és silenci, és soroll intern.

Vull parlar-te de l’autoexigència, de la incomoditat que apareix quan parem… però no sé per on començar. I me n’adono que la meva ment comença a buscar exemples d’altres persones que ja n’han parlat abans.

Observo que qui està remenant l’arxiu mental és la pròpia autoexigència, que diu:
«Has d’aportar alguna cosa de valor, alguna cosa que no s’hagi dit mai…»

El cos es tensa.
La respiració s’escurça.
La mandíbula està més apretada.
Les espatlles, lleugerament aixecades.

Ho faig conscient.
Paro d’escriure.
I faig tres respiracions profundes, deixant anar tot l’aire, per alliberar la tensió física i emocional que, de manera automàtica, s’ha enganxat a mi.

Així que escriuré des de l’únic lloc que sé i puc: des de mi.

No vull parlar-te de l’autoexigència en si.
Ni de la necessitat imperiosa de no parar de ser productives.

Vull parlar-te d’aquest “SER… X”.

Quantes vegades t’ha passat que, quan has hagut de parar, t’has inquietat?
Quantes vegades t’has dit: «Jo no puc estar quieta, no fer res em posa nerviosa»?
Quantes vegades has maquillat un moment de pausa amb escoltar un pòdcast, apuntar-te a un curs de creixement personal o posar-te a planxar mentre mires la tele?

Tot això, escoltant de fons un eco que diu:
«Has d’aprofitar el temps»
«Estàs perdent el temps»
«Què fas aquí parada…?»

No sabem “no fer”. I això no és cap secret.

Hem crescut amb la mirada avaluativa del fer:
«Si faig, seré més bona»
«Si faig, seré millor»
«Si faig, em veuran, em reconeixeran, m’estimaran… m’acceptaran»

I ei — això no vol dir que no facis tot allò que et ve de gust fer.
Però si cada vegada que pares, o fas alguna cosa per plaer —així, perquè sí, perquè et ve de gust—, sense una justificació clara, sense haver “treballat molt abans” i sense convertir el descans en un premi… apareix un nervi o un neguit, potser és un indicador que hi ha alguna cosa que va més enllà d’aquesta sensació incòmoda.

I si aquest neguit fos l’adhesiu que et mobilitza per no notar la por que hi ha a sota?
I si, quan deixes de fer, la pregunta que tant espanta és:
«Qui o què soc si no faig?»

Un buit que no sabem com omplir.
Un buit que hem cregut que hem d’omplir.

El buit, el silenci, la pausa, la quietud… s’han tornat conceptes que perseguim, però que ens fa por tocar.
Perquè remouen.
Perquè són un mirall del que portem dins.

I si el que hi trobo no m’agrada?
I si me n’adono que no em conec?

Ens fa por tot allò que no coneixem.
Però només ho podem conèixer quan ens hi apropem.

Quan hem crescut fusionades amb la idea de qui hem de ser, desapareix l’oportunitat d’habitar el silenci.
D’habitar el buit que apareix quan em pregunto qui soc.

El fer és l’encarregat de sostenir la idea del “jo”, allunyant-me cada vegada més de mi.

Potser aquest fer incansable no té tant a veure amb com “ets tu”, sinó amb la necessitat de fer per continuar sent qui has après a ser…
I així continuar perseguint la mirada dels altres.

Si tot això ressona en tu però no saps com sortir d’aquest bucle, la teràpia pot ser un espai per començar a fer-ho.
Un lloc segur on aturar-te, escoltar-te i entendre què hi ha sota aquest fer constant.