Actualitza el teu món intern
És un dimarts, a les 15:17 de la tarda començo a escriure aquestes línies.
Fa estona que rumio que és el que vull dir, i un batibull d’idees comencen a moure’s dins meu com un tornado.
Escriure m’ordena, ho he sabut sempre. Però has tingut mai la sensació que quan et poses a materialitzar-ho mai acabes transmetent el que realment la meva ment plantejava o s’imaginava? Això és el que em passa cada vegada que tinc un full en blanc al davant.
I em fa pensar amb la vida. Així en general.
És com si, al moment en què agafo el boli, o em poso davant l’ordinador, la mateixa experiència que s’expressa a través dels sentits, única, irrepetible, i real, i per tant present, s’apoderés del moment, i el món de les idees deixés de tenir tant valor, per donar lloc al món tangible, allà on passen les coses, on ens transformem, on realment ens podem reconèixer, trobar i construir.
És per això que deia que escriure em connecta tant amb la vida, perquè aquesta només pot ser viscuda realment quan deixem de fer-ho a través d’una idea, d’una imatge, del que hauria de ser, o del que hauríem de ser i deixem que s’expressi tal com és.
El problema no es troba en tenir expectatives, idees, objectius o il·lusions, el vertader problema rau en la relació que nosaltres tenim amb aquests conceptes, creure que són una veritat absoluta i una certesa inamovible.
Viure a remolc de les nostres idees és alimentar el patiment; una rigidesa que ens diu que si sortim dels paràmetres del que un dia vam creure que eren correctes per ser vistos, sentir-nos estimats o acceptats, és viure en el perill més absolut.
Les ferides emocionals no entenen de temporalitat, i quan el temps passa, queden atrapades en càpsules d’informació obsoleta, que marca el nostre camí nodrint una realitat que fa temps que va deixar de ser certa.
Hi ha una cosa que jo faig sovint, quan sento que les ferides del passat venen a tocar la porta —(recordem-nos que generalment quan a la nostra vida hi ha moments d’estrès elevat, o de canvis solen treure el cap, ja que elles van aprendre que en moments d’elevada tensió eren les protagonistes i havien de guiar la nostra vida per ajudar-nos a adaptar al que estàvem vivint)— és, “situar-me en el temps”, és a dir, explicar a les meves ferides:
en quin any visc.
quants anys tinc.
com és la meva realitat ara, què m’agrada, que no m’agrada…
tot allò que elles no saben de mi.
perquè segurament encara llegeixen la meva vida des d’un prisma que ja no existeix, i com que com us deia les ferides no entenen de temporalitat, mostrar-los quin és el present, per tant l’experiència directa, ajuda al fet que vegin que qui soc ara, i entenguin que els recursos que tinc per enfrontar la vida són o poden ser molt diferents.
A les sessions de teràpia és un exercici que un moment o altre acaba sortint perquè tots en algun moment necessitem “actualitzar el software” per poder viure la vida tal com és.
És per això que tot allò que ens connecta directament al present, és tan important que ho puguem cultivar diàriament, ja sigui escrivint, caminant, movent el nostre cos, pintant, qualsevol cosa que ens connecti amb els sentits ens fa tornar a casa, al centre allà on la vida pot ser una mica més lleugera.
Així com ens ensenyen a rentar-nos les mans o les dents cada dia, ningú ens parla de la importància de netejar diàriament la nostra ment, si no la netejem oblidarem que:
no som el que pensem.
no som les nostres ferides.
no som les nostres il·lusions, tampoc les nostres pors.
Quan deixem d’identificar-nos amb tot allò que ens passa, s’obre un ventall de possibilitats que potser mai ens haguéssim imaginat, i una d’aquestes possibilitats és la de tornar a respirar en calma.
Si sents que els pensaments t’atrapen i la idea de qui hauries de ser et genera més pressió que alleujament, potser aquesta newsletter era la senyal que buscaves per demanar ajuda i actualitzar el teu software intern.
