Treballo com a psicòloga, però abans soc humana.

Sembla una afirmació molt lògica, la del títol, però no neix sense un sentit, perquè més d’una vegada, m’han tirat la frase de… “Tu que ets psicòloga…” “Tu que ets psicòloga… has de saber gestionar situacions difícils”, “tu que ets psicòloga i prediques viure el present, com pots tenir por al futur o sentir-te estressada…?” “tu que ets psicòloga segur que ets assertiva” “que les emocions no et devoren” “que saps posar límits”… o fins i tot quan he compartit alguna preocupació o malestar ha sonat de fons un “va, et toca aplicar el que tu comparteixes, si ja ho has de saber gestionar”...

Mentre ho escric, m'adono de el absurdes que són aquestes afirmacions i alhora del pes que m’he carregat a l’esquena durant molt temps sense haver-ho escollit conscientment.

També m'adono de que limitada és de vegades la nostra mirada en veure l’altre, quan només el percebem a través d’un sol filtre.

És normal, la ment tendeix a etiquetar, a simplificar i a sintetitzar la informació per tal d’estalviar energia, i per tant “garantir-nos la nostra supervivència”, però quan aquesta mirada automàtica i simplificada s’instal·la dins nostre, em fa la sensació que perdem de vista quelcom molt important: la nostra humanitat, la nostra imperfecció… Ens allunyem tant que fins i tot ens arribem a creure que hi ha algú en aquesta vida que pot estalviar-se la por, el patiment, la tristesa o la frustració, i que té totes les respostes fixes i inamovibles per viure una vida “estable” i “segura”.

Busquem desesperadament refugi en la idealització, en el perfeccionisme, submergides en la falsa il·lusió de què podrem passar per la vida de puntetes, sense fer soroll, perquè així potser ens estalviaríem el dolor, o la incomoditat. Però actuar des d’aquí, voler passar de puntetes, només ens aïlla, ens allunya, ens separa de nosaltres mateixos, dels altres, de l’entorn que ens rodeja i és aquí quan tot allò que hem intentat evitar, treu el cap, i la soledat apareix, i la pressió al pit, i la incomprensió, i intentem calmar-ho amb més exigència, perfeccionisme o idealització, i és clar, ens sentim atrapades, insuficients, incapaces…

Amb tot això vull dir, que si us plau, no ens allunyem tant de la vida, del que és la VIDA, així en majúscules, crua, salvatge, meravellosa, dolorosa, divertida, i de vegades sense sentit… mirem-nos més als ulls per recordar-nos que encara que la forma ens pugui semblar diferent, totes compartim un mateix fons, el de voler-nos sentir segures, estimades, acceptades, d’alguna manera totes intentem donar sentit al que vivim i amb els recursos que tenim ho fem el millor que sabem i podem en aquell moment.

Si una cosa he après fins ara, és que la vulnerabilitat compartida tomba murs, i es pot sentir com una càlida abraçada en tornar a casa després d’un llarg viatge.

Dins meu habiten fantasmes, fantasmes que ara conec i que no em fa por mirar-los a la cara, fantasmes que m’atrapen més del que desitjaria i que no em deixen viure amb la pau idealitzada que voldria. També habiten tempestes, caòtiques, intenses, fredes, que només m’he atrevit a compartir amb veu baixa amb qui m’he sentit especialment segura i abraçada.

Potser no ens podem alliberar del dolor que ens toqui viure, potser tampoc del patiment, no ho sé, però el que començo a sentir és que lluitar per viure i veure la vida a través d’un sol prisma: l’alegria, només fa que ens neguem l’oportunitat d’explorar i sentir el que és estar vius, de veritat.