El temps cura? O és el que fem amb ell?
És dimecres a les set de la tarda.
Acabo d’acomiadar-me de l’última sessió del dia, una d’aquelles que et deixen pensant… avui, sobre el temps, i sobre el que fem amb ell.
caption...
A la sessió parlàvem d’una ruptura, i ha sorgit la coneguda frase:
“El temps no cura, el que cura és el que fas amb ell.”
Quan “fer” sembla l’única opció
Durant molt temps havia viscut aquesta afirmació com una veritat absoluta.
Si una cosa et fa mal i no fas res, el dolor continua, oi?
Si no treballes amb tu mateixa, com superaràs el que et bloqueja?
Sembla que hi ha alguna cosa que ens empeny a passar com més ràpid millor el malestar.
Que depèn només de nosaltres que el dolor duri més o menys…
Però… no és aquesta manera de pensar un reflex d’una societat que ens empeny constantment a fer, fer i fer, sense aturar-nos ni un moment?
No ens diu, en el fons, que donar-nos temps no és suficient, que permetre’ns sentir i validar el que ens passa no és vàlid?
Quan la productivitat es disfressa de control
Vivim envoltats d’un missatge que associa valor amb productivitat, que premia “superar-ho tot ” ràpid i havent plorat poc, com si sentir fos un error, com si la vulnerabilitat s’hagués d’amagar, com si hi hagués algun defecte de fàbrica en sentir més del que es considera correcte.
I així passem de puntetes pels nostres dols i dolors, com si no ens pertanyessin, construint capes i disfresses cada vegada més sofisticades per protegir-nos de la sensació de “no ser suficient”.
Però, paradoxalment, tot això només amplifica el dolor que intentem evitar.
Potser el que més necessitem és temps
No dic que fer coses amb el temps no serveixi, però potser el que més necessitem ara és justament temps.
Temps i suavitat.
Més amabilitat amb nosaltres mateixes i amb les persones que ens rodegen.
Més permís per sentir, i no tant per fer.
Perquè d’això últim, ja anem prou sobrades.
El poder d’un espai segur
El que més m’emociona de la teràpia —i també de les sessions de meditació— és veure com un espai segur, sense judicis, pot sostenir tot el que hi ha, sigui el que sigui.
Un espai on la pausa té lloc, on el silenci és acollit i on l’autoexigència pot, per fi, descansar.
On les màscares cauen i escoltar amb presència és el que realment transforma.
Si estàs passant per un moment difícil, t’envio una abraçada forta, de cor a cor.
I si sents que no saps com acompanyar això que et passa —si dubtes entre esperar que el temps curi o intentar fer-hi alguna cosa—,
potser la teràpia pot ser aquest espai on la pressa s’atura i on pots tornar a respirar amb calma, on donar lloc al que et passa ja no és una amenaça sinó una sortida per tornar a ser tu.
