Autoestima. Què significa?

Si hagués de dir quines són les frases que més es repeteixen a consulta, m’atreviria a dir que són:

“no tinc autoestima” i “vull tenir més autoestima”.

Quan diem “autoestima”, de què parlem realment?

Una de les primeres coses que t’ensenyen a les formacions de psicoteràpia és a concretar, per poder-te apropar a la forma de veure el món i d’entendre la vida de la persona que tens davant.

Quan pregunto “què vol dir per a tu no tenir autoestima, o tenir-ne de baixa?”, la resposta sol ser comuna:

“Doncs que no m’estimo, no em parlo bé, no em veig bé, no m’agrada el meu cos, em comparo amb els altres, no faig esport, hauria de fer més...”

I sí, aquestes afirmacions poden ser un bon punt de partida per continuar explorant el que realment necessita aquella persona.

Però sempre em fan pensar en com hem arribat a associar autoestima amb quelcom tan condicional i circumstancial com “veure’m bé” o “agradar-me físicament”.

Un amor propi condicional

De nou ens trobem en el marc de buscar benestar en el material o en produir, en aconseguir una meta que suposadament ens garantirà la seguretat i la tranquil·litat que tant esperem, en el fons per tal de sentir una sensació aparent de control.

En un discurs d’amor propi que es fonamenta en la hiperfocalització del jo, construint una identitat fràgil i dependent de factors que sovint no depenen de nosaltres.

I llavors… què passa quan no tinc temps per a mi?

Quan acabo de ser mare i deixo de ser la meva prioritat?

Quan visc un moment dolorós i no sé com parlar-me millor?

Deixo d’estimar-me? Ja no tinc autoestima?

Quan sortim del marc establert que ens diu que l’autoestima és meritocràtica apareixen la culpa i l’autoexigència, creient que hi ha quelcom malament en nosaltres per no poder-ho fer millor.

I així, el peix es mossega la cua.

I si la història fos al revés?

I si l’amor propi es construís gràcies als vincles i a les relacions amb els altres, i no tant amb la llista infinita de “to do” que m’aïlla i em deixa amb la soledat i l’exigència de ser cada dia una millor versió de mi mateixa?

I si l’amor propi tingués molt més a veure amb construir relacions sanes, en les quals pugui sentir-me escoltada i valorada, i no amb quantes hores de yoga i skin care m’he pogut dedicar aquesta setmana?

Vincles en què hi hagi el permís per poder ser, on pugui rebre amor i donar-ne. On l’amor que no sé donar-me pugui rebre’l també de fora, i així pugui deixar d’estar en mode alerta, i aquest amor pugui tornar a florir en mi.

I si l’autoestima estigués molt més lligada al ser, estar i compartir i no tant en el fer, en produir, i consumir?

I si la història de “com més faci, més estimada seré” pogués canviar per “mereixo amor simplement per SER”?

I si pogués entregar-me a l’amor que em donen els altres, i aquest fos el mirall per aprendre jo a estimar-me de nou?

Reconèixer aquest amor, i atrevir-me a veure l’amor que m’ofereixen els altres, implicaria sortir de mi, de les meves pors, de les meves preocupacions. I això implica incomoditat.

Però no oblidem que estar massa pendents de nosaltres mateixes ens condueix a sentir més por, més inseguretat i més ansietat.

Mirar la foscor amb amor

L’amor propi no és només saber-te veure i celebrar-te en la llum.

És atrevir-te a mirar la foscor amb amor.

A preguntar-te:

“Quant de mi estic disposada a estimar?”

“Puc estimar-me més enllà de la idea que tinc de mi?”

“Puc mirar l’altre més enllà de mirar-me només a mi?”

“Quina por tinc si deixo de mirar-me a mi mateixa?”

Perquè a estimar també se n’aprèn.

I el fet de buscar respostes al teu malestar ja és una mostra de l’amor que et tens.

Un recordatori

Respira profund, porta una mà al pit, i amb l’exhalació visualitza com la tensió s’allibera i es crea espai per deixar de ser tan dura amb tu mateixa.

Et mereixes tota l’amabilitat que habita dins teu, la mateixa que regales a les persones que més t’estimes.