Portar serrell o no…? i una reflexió més profunda.
Semblarà absurd o superficial, però aquesta setmana he ruminat si continuo tallant-me el serrell o el torno a deixar créixer. Cada matí, en pentinar-me i veure aquest serrell amb una mida “tonta” (ni prou curt per ser un bon serrell, ni prou llar per poder-lo pentinar rere l’orella), m’ha portat a pensar en quelcom una mica més profund, abandonant la decisió de si me’l tallo de nou o no.
I te la vull compartir.
Tot això m’ha connectat amb la incomoditat que ens sol suposar el “camí del mig”, el “procés”. Aquell moment en què, “ja no soc qui era”, però “encara no soc la nova versió de mi que s’està formant”.
Tant en el meu propi procés de teràpia com amb la meditació, he après i cada vegada tinc més integrat que el “procés del mig” és molt més valuós, important i significatiu que el punt de partida o el punt final. A la ment, que sol ser idealista i molt còmode, evidentment no li agrada, ella ho vol tenir tot controlat i etiquetat i els grisos els intenta mantenir a ratlla.
Però deixa’m explicar-te un secret: en aquest punt del mig és on neixen realment les oportunitats de descobrir-nos sense màscares, o d’eliminar les etiquetes que NO vam decidir carregar. Pot ser el punt clau on començar a connectar realment amb nosaltres, amb les llums i amb les ombres, i a deixar florir aquells recursos interns que ens ajuden a transformar-nos i a sostenir-nos realment.
En el budisme es parla del “buit fèrtil”, en referència a aquest camí del mig on, si m’hi paro prou temps, amb l’amabilitat necessària i la paciència adequada, podré escollir amb llibertat de què el vull omplir. I quan parlo d’omplir no parlo de coses (que oju!, també hi poden ser), sinó l’espai real on pot néixer una validació i un amor més incondicional cap a nosaltres, una autèntica autoestima basada en el Ser i no en el Fer. Una acceptació que perdura i no és condicionada al: “què” estic fent“”,“què m’està passant”, “què representa que hauria de ser o fer”.
Sona bé, oi? Evidentment, no cal que sempre estiguem supervisant-nos i mirant a dins, sempre dic que també necessitem del superficial i d’allò lleuger per a viure amb benestar, però l’autoconeixement és un ingredient necessari per a poder viure una vida plena, i “el camí del mig” és un mestre brutal per apropar-nos amb una mica més d’amor a la nostra essència.
(Auto)Recordatori: Mai és el què, sinó el com o el des d’on, i quan podem posar el valor en aquest “com o des d’on”, l’expectativa final i ideal que projecta la ment es pot suavitzar, la tensió baixa i l’exigència deixa d’ofegar.
El primer pas cap a l’autoconeixement pot néixer d’un procés terapèutic o no, perquè si alguna cosa tinc clara és que poden existir molts camins vàlids per conèixer-nos amb més profunditat, peeerò com que fa 10 anys vaig decidir formar-me i treballar al món de la psicologia i la psicoteràpia, el que jo et puc oferir són les sessions de Teràpia o de Mindfulness, on sé de primera mà que el primer pas ho canvia TOT.
Et deixo enllaç per si t’interessa reservar la teva sessió:
I si tens algun dubte, pots escriure’m a hola@lidiaoliu.com i estaré encantada de resoldre tots els dubtes.
Per cert, et deixo també l’enllaç de l’última meditació que vaig compartir a Spotify per si vols començar a introduir la consciència plena al teu dia a dia.
T’envio una forta abraçada. Que estiguis bé!!
