Abandonar les idees per entregar-te a la vida

Són les 6:40 del matí, t’escric des de la taula de la cuina amb una llum tenue, amb el cel de fons avisant de que queda poc perquè el Sol comenci a obrir camí. 

No et diré res que no sàpigues, ni res que no s’hagi dit abans.

—Hem construït món on sembla que les imatges valguin més que qualsevol experiència, i que VIURE mai serà suficient davant una imatge o de la idea de com representa que hauríem d’estar vivint—

Ho escric, i em sembla absurd.

En quin moment hem après a sentir que la nostra vida no és suficient? Que nosaltres no som suficients?

T’escric des de l’experiència personal i des de l’experiència viscuda a les sessions de teràpia on la insatisfacció per viure una vida “normal” ens allunya de la nostra capacitat de sentir agraïment i plenitud. 

I no, no parlo de resignació, o d’abandonar els nostres somnis i projectes sinó de començar a ser justes amb la nostra vida i amb nosaltres mateixes. 

Ara ja fa més de 10 anys (es diuen de pressa) que la meditació i la psicoteràpia van arribar a la meva vida, no com a un recurs per patir menys ni per aconseguir respostes que em permetin saltar pantalles del que és VIURE, sinó per aprendre a acompanyar-me, a conèixer-me i per tant a cuidar-me en aquells moments on sembla que la foscor es vol instaurar més temps del desitjat, segrestant la nostra capacitat de sentir i de connectar amb la nostra sobirania personal més enllà de creure’ns tot el que pensem. 

Avui et comparteixo un nou episodi del pòdcast: Una reflexió sense guió per recordar-nos la importància de conèixre’s a una mateixa, sobre com la meditació transforma la nostra vida.